riesbru’s blog

  La foscor del carrer penetra a través dels vidres de la finestra. Els fanals focalitzen la seua llum groguenca sobre les lloses calcàries que cobreixen el vell camí. I provoca una resplendor irrisòria, dolenta, imperfecta, tènue, que tenyeix els objectes i els edificis d’un color irreal.

  Sobre l’escriptori un llibre de tapes roges. Es tracta de Notes del capvesprol de Josep Pla. El prenc entre les mans. Passe les pàgines a poc a poc, rellegint alguns paràgrafs. Les presents notes que avui, 20 de novembre del 2008, iniciaré són un experiment. El meu nom és Lucia, estic estudiant filologia catalana en la Universitat de València. I he de fer un treball per a classe que consisteix en realitzar un breu dietari que continga les reflexions i suggerències que em provoquen la lectura d’un llibre d’algun assagista de la literatura catalana. Els meus companys i jo teníem un bon grapat de noms il·lustres per a fer la tria del autor sobre el qual anàvem a treballar. Finalment, m’he decidit pel llibre, anteriorment citat, de Josep Pla. Un autor pel qual sent una gran predilecció.

  Comence a sentir fred. La gelor és una verí que muda el cos, i fa l’ànima més sensible, més receptiva. Encete la lectura de Notes del capvesprol.

  «L’olivera és un dels arbres més bells del nostre país— que només falta posar-hi una estàtua grega.» (1) El mar, la natura, el vent, l’espai, les vinyes, el peix, la barca, la gent, el sol intens de l’estiu. I altra vegada: el ponent, el capvesprol, el tramuntana,… La terra, la cridòria de la taverna. L’espessor de les fulles, l’aigua de la pluja,… el tast d’un bon guisat. La sentor de l’aire en la pell, la llum immensa, viva. Les onades del mar. El so de l’escuma de l’aigua marina. La terra. L’ecu de les veus que ressonen amplificades en el carrer. L’anar i venir del camperols. La fredor de la nit. I el mar infinit al fons,… L’estima de Pla per la seua terra és incommensurable.

  (1) Obra Completa v. 35: 154.

   Avui, 9 de gener de 2009, la televisió ens constata que estem en un dels períodes de temperatures més baixes de tot l’any. Això fa que aquell que s’atrevisca a eixir al carrer vaja amb un aspecte encartonat.

  Caminem amb el cos encongit, tots els músculs contrets. Una reacció fisiològica per evitar la pèrdua de temperatura, i mantenir-lo en un equilibri que ens permeta continuar vivim. El cos és l’única ferramenta que ens lliga a la vida. Les diferents metamorfosis que manifesta al llarg de la seua existència són la constatació més pura del pas del temps. La mollor de la carn i la pèrdua d’energia —pel desgast dels òrgans fisiològics: músculs, cor, etc.— és l’evidència més ferma d’aquesta equació.

  ¿Què es deu sentir en aproximar-se la mort? Pla escrigué Notes del capvesprol quan tenia 79 anys, restaven pocs anys per a morir; però en el llibre no hi ha una presència insistent sobre aquest tema: continua havent un feixuc alè de vida. L’embolcall —el cos— ha mudat, però l’essència és la mateixa.

  O, en un altre espai: ¿Quin tast ha de tenir la por d’aquell que se sent en una ratonera on interrompudament cauen bombes? Les notícies de la invasió a Gaça, que ens arribem fins als nostres còmodes habitatges, són terribles. L’angoixa de poder esclatar pels aires; pendent d’un fil. I una tènue divisòria entre ser viu o mort. Sobreviure mentre un d’aquells mecanisme no esclafisca en tot clatell.

  La mort. La por. ¡Què lluny ens sembla tot això! No. Tots estem en el mateix bombo, i a tots ens pot tocar.  (A tu, lector, que ara em llegeixes, també)

  Diumenge. Estic tractant de redactar el treball sobre Notes del capvesprol. Tinc son, estic cansada, anit em gití tard mirant la televisió i, avui, pague les conseqüències d’aquest vagabundejar: em trobe fatigada i, sobretot, absolutament incapacitada per a concentrar-me. No puc escriure cap cosa digna. El cansament físic és un impediment per a la fluïda de pensaments.

  Minuts després. Acabe de comprovar el paràgraf anterior: és completament dessaborit. Crec que açò no és per deficiència de recursos propis —que també ho podria ser—, sinó, més bé, per completa desgana. Podria començar d’una manera més elegant, per exemple:

  El so de les aus ressona al carrer; irromp el silenci d’un diumenge pel matí. Les veus humanes manifesten la indolència que els provoca aquest dia; s’impregnen de mandrositat. Creure per hores que s’és lliure, amo i senyor dels propis actes. Més tard, en començar altra vegada la setmana, aquesta il·lusió al·lucinògena s’esvaneix: de nou ens convertim en mecanismes robòtics que es mouen com zombis. Primer el so del despertador, el caminar anestèsic a través del corredor del pis. Les parets blanques, desagradables, molestes, perquè en aquests moments tot ens és molest. La dutxa i el café estimuladors. Les hores de cotxe. El bon dia repetitiu. Les mateixes cares. La classe.  …i altra vegada el despertador. El mal humor. Els clàxons sonant; més bé, grinyolant. Sopar i dormir. I altra vegada sona el despertador. Ens alcem. La dutxa, el café. El bon dia; sí, bon dia. Altra vegada l’automòbil. Distraure’s en la televisió. Potser adormir-se en el sofà. I… sona el despertador. M’axeque, em dutxe, em prenc el líquid negre, agafe el meu vehicle motoritzat, i em vaig camí de la facultat. Avui, la tornada ha estat més complicada, hi havia un poc més de trànsit. I, altra vegada, sope i em gite. El ringgggggg. Apague amb la mà el despertador. Crruxxxx, crruxxx, el so de l’aigua que s’escola desaigües avall. Xuuu, el café que bull. Rummmm, el rondineig del motor del cotxe. Bon dia. Bon dia. Ringgggg, altra vegada el despertador. Altra vegada el rummmm del motor. Més tard, el sopar i…  el silenci de la nit. I ringggggg. Un dia més.

  Per cert: ¿Sobre què estàvem parlant? No ho recorde. A sí, allò que els diumenges són una il·lusió òptica que ens enganya i ens fa creure que posseïm llibertat. ¿Però com fugir d’aquest forat que ens engul?… M’aproxime al cristall del porticó. El meu baf el cobreix en un tel vaporós.

  En Notes del capvesprol Josep Pla constantment renega del canvis produïts en el seu estimat Empordà. Potser tingués raó: aquest modernisme és un engany que ens subjecta. ¿Com ser lliures, si ens comportem com automatismes robòtics que sempre realitzen els mateixos moviments? Som una rata que gira en una roda d’acer: sempre produeix idèntics gestos, semblants carasses —esperpèntiques, ridícules. L’embut de l’espiral ens succiona sense miraments. Ho converteix tot en desert, en buidor: en transfigurar-nos en uns éssers de mecanisme automàtic, hem perdut la llibertat.

  Estimat lector, internauta,

  Em produeix una terrible emoció saber que en aquest moment està rellegint aquestes línies. Em sent tant sola en aquest espai buit. Em pose davant de l’ordinador. La pantalla parpellejant em produeix desassossec. Una i altra vegada la mire, com tremola suaument. Els meus dits estan immòbils. El cervell, òrgan que normalment serveix per al processament d’informació, i que realitza amb qualitat òptima la reestructuració del pensament —la màquina és capaç plagiar part de la seua tasca, però està incapacitada per a la reflexió i la creació d’una originalitat—, no em respon. El meu cos està immòbil davant aquesta maleïda pantalla. I ara pense: ¿sóc capaç d’escriure alguna cosa? Volguera deixar quatre infames paraules per a la posteritat. (¿Per què infames?) Però ¿quin sentit té escriure? ¿per què vull escriure? Aquesta paperassa etèria —en el llimb— em sobreviurà. I si ho fes: ¿de què serviria, si jo ja no podria experimentar l’emoció de saber que algú m’ha llegit? O potser, aquest material serà reduït al no-res. ¡Quants papers reduïts al no-res! ¿Deixar constància de què? En aquest maremàgnum poblacional: ¿és que jo sóc especial? I si no ho sóc: ¿per què només puc percebre el món des d’aquí? ¿per què només puc imaginar-te fragmentàriament? Vull dir-te que existisc, comunicar-te el que sent. ¿A qui? ¿On ets? ¡Ets tan lluny!

   Segona setmana de gener. Acabe de deixar les meues companyes, Ana i Maria, en la porta de la facultat. I, ara, camine avinguda Blasco Ibáñez avall. He d’arribar fins a l’esplanada de la Mesquita, on tinc aparcat el cotxe. El camí, que tantes vegades he fet, se’m fa llarguíssim. La ciutat té un aspecte fútil, trist. En cada avanç sent el cruixit de les fulles que cobreixen l’asfalt. Observe la gent: camina en silenci, accelerada intentant fugir del fred. Finalment, arribe al meu vehicle. Obri la porta. M’assec. Engegue el motor. Faig marxar la màquina a través dels carrers de la ciutat. Accelere. Això provoca una visió deformada. Ara, els edificis s’allarguen a cada banda com dos blocs infinits fins al cel. Em reclouen. Són construccions de formigó que s’estiren verticalment. Em semblen arquitectures arbòries de grisor compacta. I avancen davant meua, perquè l’enorme velocitat del vehicle em fa la sensació que sóc jo qui està quieta i són elles qui és mouen. Abaixe la finestra. I sent l’aire com em colpeja la cara. I el fort soroll que provoca el flux gasós amb el contacte brusc del meu cos em sedueix. Em podria passar la resta de la meua vida així: el món rodant a velocitat infinita i escoltant la violència del so de l’aire.

  Avui, 14 de gener, és la darrera anotació que hi faig. Per fi, he arribat a les darreres pàgines de Notes del capvesprol. Potser aquest és un d’aquells petits detalls que ens constaten el pas del temps. Aquest dietari s’iniciava amb l’obertura de la lectura del llibre. A poc a poc, llegint cada plana, han anat transcorrent les hores. M’ha seduït. He gaudit. M’ha estimulat la reflexió. M’ha acompanyat en la fredor d’aquest període hivernal. I sense adonar-me’n, he arribat al final de la lectura.

  Tot té un cicle: l’espai de lectura del llibre de Pla, les classes del curs 2008-09,… I aquest treball —fer un bloc a partir una lectura d’un autor de la literatura catalana— també havia d’exhaurir. I…

  …La foscor del carrer penetra a través dels vidres de la finestra. Els fanals focalitzen la seua llum groguenca sobre les lloses calcàries que cobreixen el vell camí. I provoca una resplendor irrisòria, dolenta, imperfecta, tènue, que tenyeix els objectes i els edificis d’un color irreal.

  Sobre l’escriptori un llibre de tapes roges. Es tracta de Notes del capvesprol de Josep Pla. El prenc entre les mans. Passe les pàgines a poc a poc, rellegint alguns paràgrafs.