Avui, 9 de gener de 2009, la televisió ens constata que estem en un dels períodes de temperatures més baixes de tot l’any. Això fa que aquell que s’atrevisca a eixir al carrer vaja amb un aspecte encartonat.

 

  Caminem amb el cos encongit, tots els músculs contrets. Una reacció fisiològica per evitar la pèrdua de temperatura, i mantenir-lo en un equilibri que ens permeta continuar vivim. El cos és l’única ferramenta que ens lliga a la vida. Les diferents metamorfosis que manifesta al llarg de la seua existència són la constatació més pura del pas del temps. La mollor de la carn i la pèrdua d’energia —pel desgast dels òrgans fisiològics: músculs, cor, etc.— és l’evidència més ferma d’aquesta equació.

 

  ¿Què es deu sentir en aproximar-se la mort? Pla escrigué Notes del capvesprol quan tenia 79 anys, restaven pocs anys per a morir; però en el llibre no hi ha una presència insistent sobre aquest tema: continua havent un feixuc alè de vida. L’embolcall —el cos— ha mudat, però l’essència és la mateixa.

 

  O, en un altre espai: ¿Quin tast ha de tenir la por d’aquell que se sent en una ratonera on interrompudament cauen bombes? Les notícies de la invasió a Gaça, que ens arribem fins als nostres còmodes habitatges, són terribles. L’angoixa de poder esclatar pels aires; pendent d’un fil. I una tènue divisòria entre ser viu o mort. Sobreviure mentre un d’aquells mecanisme no esclafisca en tot clatell.

 

  La mort. La por. ¡Què lluny ens sembla tot això! No. Tots estem en el mateix bombo, i a tots ens pot tocar.  (A tu, lector, que ara em llegeixes, també)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Published in: on 12 gener 2009 at 17:32 pm Comments (0)


Feu un comentari


¡IMPORTANTE! Responde a la pregunta: ¿Cuál es el valor de 6 3 ?