Diumenge. Estic tractant de redactar el treball sobre Notes del capvesprol. Tinc son, estic cansada, anit em gití tard mirant la televisió i, avui, pague les conseqüències d’aquest vagabundejar: em trobe fatigada i, sobretot, absolutament incapacitada per a concentrar-me. No puc escriure cap cosa digna. El cansament físic és un impediment per a la fluïda de pensaments.

 

  Minuts després. Acabe de comprovar el paràgraf anterior: és completament dessaborit. Crec que açò no és per deficiència de recursos propis —que també ho podria ser—, sinó, més bé, per completa desgana. Podria començar d’una manera més elegant, per exemple:

 

  El so de les aus ressona al carrer; irromp el silenci d’un diumenge pel matí. Les veus humanes manifesten la indolència que els provoca aquest dia; s’impregnen de mandrositat. Creure per hores que s’és lliure, amo i senyor dels propis actes. Més tard, en començar altra vegada la setmana, aquesta il·lusió al·lucinògena s’esvaneix: de nou ens convertim en mecanismes robòtics que es mouen com zombis. Primer el so del despertador, el caminar anestèsic a través del corredor del pis. Les parets blanques, desagradables, molestes, perquè en aquests moments tot ens és molest. La dutxa i el café estimuladors. Les hores de cotxe. El bon dia repetitiu. Les mateixes cares. La classe.  …i altra vegada el despertador. El mal humor. Els clàxons sonant; més bé, grinyolant. Sopar i dormir. I altra vegada sona el despertador. Ens alcem. La dutxa, el café. El bon dia; sí, bon dia. Altra vegada l’automòbil. Distraure’s en la televisió. Potser adormir-se en el sofà. I… sona el despertador. M’axeque, em dutxe, em prenc el líquid negre, agafe el meu vehicle motoritzat, i em vaig camí de la facultat. Avui, la tornada ha estat més complicada, hi havia un poc més de trànsit. I, altra vegada, sope i em gite. El ringgggggg. Apague amb la mà el despertador. Crruxxxx, crruxxx, el so de l’aigua que s’escola desaigües avall. Xuuu, el café que bull. Rummmm, el rondineig del motor del cotxe. Bon dia. Bon dia. Ringgggg, altra vegada el despertador. Altra vegada el rummmm del motor. Més tard, el sopar i…  el silenci de la nit. I ringggggg. Un dia més.

 

  Per cert: ¿Sobre què estàvem parlant? No ho recorde. A sí, allò que els diumenges són una il·lusió òptica que ens enganya i ens fa creure que posseïm llibertat. ¿Però com fugir d’aquest forat que ens engul?… M’aproxime al cristall del porticó. El meu baf el cobreix en un tel vaporós.

Published in: on 12 gener 2009 at 17:31 pm Comments (0)


Feu un comentari


¡IMPORTANTE! Responde a la pregunta: ¿Cuál es el valor de 2 9 ?