Segona setmana de gener. Acabe de deixar les meues companyes, Ana i Maria, en la porta de la facultat. I, ara, camine avinguda Blasco Ibáñez avall. He d’arribar fins a l’esplanada de la Mesquita, on tinc aparcat el cotxe. El camí, que tantes vegades he fet, se’m fa llarguíssim. La ciutat té un aspecte fútil, trist. En cada avanç sent el cruixit de les fulles que cobreixen l’asfalt. Observe la gent: camina en silenci, accelerada intentant fugir del fred. Finalment, arribe al meu vehicle. Obri la porta. M’assec. Engegue el motor. Faig marxar la màquina a través dels carrers de la ciutat. Accelere. Això provoca una visió deformada. Ara, els edificis s’allarguen a cada banda com dos blocs infinits fins al cel. Em reclouen. Són construccions de formigó que s’estiren verticalment. Em semblen arquitectures arbòries de grisor compacta. I avancen davant meua, perquè l’enorme velocitat del vehicle em fa la sensació que sóc jo qui està quieta i són elles qui és mouen. Abaixe la finestra. I sent l’aire com em colpeja la cara. I el fort soroll que provoca el flux gasós amb el contacte brusc del meu cos em sedueix. Em podria passar la resta de la meua vida així: el món rodant a velocitat infinita i escoltant la violència del so de l’aire.

 

 

 

Published in: on 12 gener 2009 at 17:27 pm Comments (0)


Feu un comentari


¡IMPORTANTE! Responde a la pregunta: ¿Cuál es el valor de 8 9 ?